Havanera

Bona tarda,

Amb aquestes ratlles t’he de disculpar la meva absència d’avui a la cita del Club de Lectura….. si no apareixo: se m’ha emblicat la tarda, i hores d’ara tinc una perspectiva una mica…. magre, aiiiiissss

Per si no puc venir, doncs, et faig arribar quatre paraules del meu pas pel llibre.

He llegit “Havanera”, i és una novel·la que m’ha agradat; potser molt més en la forma però, en les coses petites, que no en la història principal que fa de fil conductor.

Des del principi, em va xocar el deix valencià en el redactat, i em va captivar la manera (i la quantitat!) d’enumerar metàfores bellíssimes per a descriure qualque ambient o sentiment.

Diuen (he llegit també les crítiques que ens enviaves), que és una novel·la de realisme màgic. I sí… però em sembla que jo estava en un moment en que en necessitava més, de màgia.  L’he llegit a poc a poc però sense delit: el fil de la història no m’ha embolicat prou com per sentir el neguit de reprendre la lectura tothora, i la màgia de la sabana era una que es repetia amb, potser, poques variants.

–Parèntesi–
(No em facis molt cas però d’aquesta sensació: també vaig anar a veure la peli de la Isabel Coixet, “El Mapa de los Sonidos de Tokio” i no em va arribar, no em van quadrar els personatges amb el paper que tenien, ni el fil de la història, que em va sembla massa previsible.  En canvi, seguidament, vaig llegir-ne el llibre de les notes (el guió) de la directora-autora i em va encantar: un grapat de frases curtes per a descriure els ambients, traspuant tot allò que em va faltar en el film. Potser al cinema, jo no tenia el dia prou…. sensible? receptiu? endevinador?  ;o))
-S’acaba el parèntesi-

M’han agradat però els personatges, trobo que el llibre aconsegueix donar-li a cada un una personalitat forta i pròpia, fins i tot amb evolució.  I la presència de la dona, del món femení, còmplice i potent, senyorejant l’acció.  Si me n’hagués de quedar una, of course, em quedaria amb Maria Hija…. o fins i tot amb Guadalupe, mira; o la dona de Siete Santos Fundadores (Iron?), o l’Aurora dels primers temps

I també m’ha agradat molt la història novel·lada d’un moment de canvis importants a Cuba; ho explica de forma senzilla, totalment imbricada i coherent al moviment dels personatges i el seu moment personal.

En global m’ha quedat la sensació que és un llibre càlid, potent, a estones una mica salvatge (genials, les referències a la sabana i el galop dels batecs de les feres), un llibre d’ambient tropical, un bon llibre.

I tot plegat…. estrictament personal, és clar!!

Estaré atenta a la propera recomanació (i tinc pendent “L’Extranya desaparició d’Esme Lenox” que ens vas recomanar un dia al blog i em va fer cuquet)

Bona vesprada al Club,
per a tots,
un somrís,

__________________________