set anys sense tú

d’efemèrides personal (m’agrada recordar-ho)

avui fa exactament set anys que no encenc una cigarreta…. que és una manera de dir-ho, una mica més enllà del ‘vaig deixar de fumar’, set anys contra els trenta-tres en que la cigarreta –totes les cigarretes com una mateixa entitat– va ser companya i còmplice, gest i defensa, les mans ocupades, la mirada empetitida rere el fum, la fluixesa de cames en la primera calada amb el primer cafè, la cigarreta consumint-se sola en un cendrer, l‘aire carregat, oblidada en la fúria creativa, l’olor a tabac, sí, olor, a mí m’agradava fumar, el tabac, encara me n’agrada l’aroma quan algú encén una nova cigarreta al meu costat, torrada, melosa, diferent d’aquella més atapeïda i fosca que s’arrapa a la roba i als cabells….

només que ella era una companya tòxica, o no érem compatibles, t’ho diuen i no t’ho creus, o no hi penses prou, que es queda l’aire, fins un dia que t’ofegues en un gest petit, infimament quotidià, col·lapse, i et revoltes a la dependència iniciant un infern de neguit i d’enyor, el monstre…

qui digui que deixar de fumar son tres dies, menteix, com menteixen els que diuen tres mesos, és un procés, que es fa més llarg que no és, on mica en mica i en un joc d’endavant i endarrere, el monstre cedeix, i llavors ja ets una exfumadora, mai no tornes a ser neta del tot es veu, l’estigma, el desig latent que et batega en algun racó amagat, per sempre….

i mai, mai, mai dels mais, podràs tornar a encendre una cigarreta sense abocar-te als espirals acolorits del plaer enyorat, amb el risc que se t’enduguin…

[els ossets, una imatge d’homenatge als qui van ser els follets de resistència a les temptacions (llaminadures kamikazes, en definitiva, no les he tornat a tastar): set anys sense senyors haribu]

.

__________________________