Archives for posts with tag: reflexionspetites

a casa meva sembla que tot passa a l’agost, goita:

d’efemèrides personal (una altra): avui fa tres anys, dia per dia, que sóc una dona biònica -que és una manera més cool de dir que porto una placa de titani al turmell-

i no, no xiula als aeroports ni molesta dins les botes de muntanya; i com que ja sóc una senyora gran, la puc portar fins al final dels dies….

això doncs: a casa meva sembla que tot passa a l’agost…

… i jo em pregunto, a l’agost, casa meva, no podriem fer vacances i prou?

batecllunadepapr
.

smoke
d’efemèrides personal: avui fa nou anys que vaig deixar de fumar, una de les millors coses que he fet a la vida…

.
#nofumeu #nocomenceuafumar
llunadepapr
.

65970089_10216982990179951_4468050981925421056_o
.
.
sobre on son els colors…..
(allò de la vida és una actitud i/o tot és dins nosaltres mateixos)

#avuiemvabé #sócenaquestalínia

llunadepapr
.

Puigpedrós
.
la vida és una actitud, diuen…

#cimdelpuigpedrós

llunadepapr
.

1AD88A44-E54A-474E-9EF0-74853E59EE59
amb la kira sortim ben d’hora, ben d’hora
.
a punta de dia quan tot just clareja, ella puja a despertar-me demanant la seva primera sortida al balcó; surt ufana fent veure que controla el carrer, tot i que tots sabem que quasi no s’hi veu d’un ull i té cataractes a l’altre.

s’hi està fins que, un cop dutxada i vestida amb el xandall de rigor (jo en xandall, ella sempre va descalça), sortim a passejar la fresca

al camp no hi aneu, va dir el Cesc, que hi ha massa espigues…. a la que obro la porta del barri però, ella, la velleta sorda, la gossa centenària que li diuen els meus fills, surt rabent direcció al camp

la crido, xiulo (el xiulet es veu que el sent), torno a cridar-la, per a què em miri només, per ensenyar-li amb el gest que anem cap a l’altre cantó…. però ella no mira, trota fent cas omís a la seva artrosi medicada direcció al camp

llavors corro, potser no em sent, penso, corro fins a abastar-la per tocar-li l’esquena, que sàpiga que li vull dir quelcom, i ho faig, la toco suau per no espantar-la, com s’espanta a casa amb l’imprevist del contacte… però ara, al matí, el contacte la fa córrer encara més, lluny de mi, direcció al camp

allà les espigues son altes i molles, el caminet que hi han dibuixat els passejants de gossos a força de resseguir-lo cada matí, llisca de fang…

allà ella trasteja feliç, ensuma ara una espiga, ara una herba, ara una flor, entoma sol…. trota petit i curt, com un somriure rialler, acompassat amb la piuladissa rabiosa i enjogassada dels ocells en aquesta primera hora de fresca

de tant en tant, es gira per assegurar que jo també hi vaig….
després, quan s’assequi, penso, la casa serà una platja de sorra fina i espigues

però tan se val, el que val, de fet, és l’ara
llunadepapr
.