el pare fa crucigrames abocat sobre la taula, concentrat, les estovalles encara amb les engrunes del dinar, les tasses de cafè amb pòsit fosc i aromes d’anís; a estones, sense ni adonar-se’n, el cap li cau i s’adorm
entre plat i plat, la mare comenta de passada que li costa menjar, se li embussa el mos a mig aire, es mareja; bé, de fet, es mareja amb menjar o sense, s’hi lleva ja al matí, marejada, i a vegades havent sopat també es mareja
l’home –amb vuitanta tres anys ja el veiem més com l’avi que no com el pare–, em fa notar que el cap li ha millorat, fora pomades agressives que couen!! que la simple crema hidratant de l’àvia se li emporta, lliscant humit sobre la pell, les crostes tossudes del càncer dels calbs amb massa sol
l’àvia fa que sí amb el cap a la consigna de no donar-li menjar a la gossa, que ja és velleta i pateix de la panxa; arrossega els peus fins a la cuina recollint els plats, la gossa al darrera, i li deixa les sobres en un racó, el dictat oblidat
mentre ella és lluny, l’àvi parla fluixet, potser per a mi, o per a ell mateix; a l’àvia també li fa mal, la panxa, el cos vell que comença a no respondre, a mal funcionar, com els ronyons, sempre al límit, que s’acaben, que ja no filtren prou; es mareja de l’esforç, diu, sentencia
la dona torna i s’asseu al meu davant; li miro el cos, balb, només ossos i pell, les mans deformades, l’esquena corba, els cabells més grisos que no blancs; ja no es tenyeix, de rossa ho feia, va deixar de fer-ho quan ell va abandonar el costum de pintar-se el bigoti, els dos fent conjunt
ella no anirà a la doctora perquè no vol que li trobin res i l’ingressin; ell no anirà al metge perquè ja compta enrere, ho diu explícit, està plegant; lúcid ell, inconscient ella, escara independents els dos
i jo que faig veure que miro el mòbil he suspès del tot el temps, escolto, observo, entenc, que cada estona compta, en aquest instant precís, en tots els instants precisos que venen
ho aturo tot, aixeco el cap i somric, tens tota la meva atenció, diu la mirada, la meva mirada, i la seva mirada, sense paraules
.
Mal moment aquest de veure els pares envellits, i com no els havíem vist mail. La degradació del cos és imparable, i ens ho anem trobant. Però potser el que no pensem és que a nosaltres també ens passarà, de fet ja ens està passant. Ens preocupem més de com es consumeixen els nostres grans, se’ns fa molt més visible. Però poca cosa hi podem fer, a banda del que dius, estar per ells i aprofitar totes les estones que puguem.
és tot, XeXu,
no és veure’ls envellir (i veure’ns envellir!!), és aquest posicionar-se com a iguals, sense jutjar, saber que ells, després de tota una vida, poden decidir, i que nosaltres ho hem de respectar…
i ser-hi, sí
🙂