ella ens feia imaginar un paisatge infinit, calm, esquitxat de milers d’espurnes titil·lants, energia… i jo descobria llavors que en tinc un munt, d’aquests paisatges, endreçats a la retina: una esplanada silent de neu blanquissima espurnejant sota el sol, un cel fosc de nit puntejat d’una via làctia espaterrant, un espai immens obert sota un cim, un mar en una albada de sucre… paisatges viscuts, tots amb nom propi, infinits, calms, coneguts, compartits…
llavors, quan caminava pel carrer tornant a casa, les volves eren minúscules, i només sabies que eren neu per la ingravidesa que exhibien, vol erràtic sota els fanals de ciutat…
.
Com sempre que la gent parla de neu, des d’on estic gairebé ni l’ensumem. He vist alguns flocs, però res.
al vallès tenim més ‘sort’, en això…. 🙂
quina
P R E C i O S i T A T ☺
marieta bonica!! 🙂
Molt bonic!!! jo també tinc molts paisatges infinits guardats, però el de la neu n’és un.
Avui ha nevat amb ganes al meu Vallès, però no ha tingut ganes de quedar-se i s’ha anat fonent….
wenu…
al matí encara ha fet gruix, a casa passàvem dels 5 cm…. i sort que es va fonent!! 😉
Molt maca la neu, llàstima que vingui acompanyada del fred, jo sóc amic de la màniga curta
bé, ha durat poc i la temperatura ha pujat….
contents els de neu, contents el de màniga curta (o no ;-P)