Dies de voràgine a la feina… i a casa,
però també dies d’aniversari….
Busquem doncs un espai, una tarda, un vespre, i quedem al centre: anem al cinema, Icíar Bollaín, Mataharis
Bé, “quedem al centre” és un dir….
baixo des de Tibidabo amb el meu mamutretu de cotxe vell i gros, que la Nati m’ha orientat per aparcar al parking dels jardinets de Gràcia (un espai molt polit però de sostres petits, i jo i el meu mamotretu ens passegem per les plantes encongint el cap per no tocar canonades ni rebaves, cercant un lloc impossible per aparcar-nos)
Finalment aparco, surto a Passeig de Gràcia i la truco:
- On ets?
- Sóc a Mauri, a Rambla Catalunya, vens?
- Uhóoo, Rambla Catalunya….
- Sí, no em siguis de poble, canvia de carrer i baixa….
Bé… i és que jo sóc de poble!! Canvio de carrer… uoooops, Pau Claris, deu ser a l’altre cantó. Sí, i baixo Rambla Catalunya avall, el peu fet pols de l’altre dia al tennis i carregada amb un munt de paperassa que volem repassar a la cafeteria mentre esperem la Isabel (ai, la feina que ens va al damunt). Arribo suada, carregada com una burra…. ella s’ha instal·lat a la taula més amagada del local, i jo dono voltes i més voltes abans no la trobo… la salva el panellet que m’ha demanat, esperant en un plat polit dins una cafeteria plena de iaies guai que berenen pastissets i cafè.
Més tard truca la Isabel
- On sou?
- Quedem a la Cerveseria Catalana, a València –li diu la Nati-
I nosaltres enfilem Rambla avall, i canviem a Passeig de Gràcia… per a descobrir que no era València, on anem, sinó Mallorca. Ai, truca a la Isabel, que deu ser al metro i no contesta.
Demanem taula i seiem. Truca la Isabel
- Afanyat que ja estem assegudes
- Si, és clar… i jo sóc just on m’has dit que havia d’anar: València amb Passeig de Gràcia.
- Va, no rondinis i puja, afanyat
Arriba la Isabel, petons, regals (si, ep, aniversaris he dit, i la Nati és un solet…. coixinets d’herbes aromàtiques que s’escalfen al microones per a treure reuma i traumatismes… és que ja tenim una edaaat)
Sopem tapes (boníssimes) i cerveses (reservem la xocolata per després) i seguim baixant fins al Cinema, el Comèdia. Sala 2…. que no és al segon, sinó a l’àtic!! Pujo remugant, el peu em fa molt mal i les escales no s’acaben. Sala 2, un passadís i més escales, un darrer tram que enfila fins just davant de la pantalla.
La projecció ha fet un fos i tot és absolutament negre. Sembla que no hi hagi ningú. La Nati al davant, desorientada, dona voltes sobre sí mateixa cercant la direcció. La Isabel agafa aire:
- Que hi ha algúuuuuuuuu
I sembla que no….. cinc segons, ho sembla només fins que la projecció reprèn i ens il·lumina des del darrera…. la sala és plena, tot de caps asseguts pulcrament en ordre mirant cap a nosaltres… gluuuups
I és clar, ens enriolem……
La peli ens agrada moltíssim.
És un bocí d’història en la vida de tres noies que treballen juntes en una agència de detectius privats, i el com concilien la seva vida laboral amb la privada: una jove soltera, una mare amb dos fills petits, una de més madura amb una filla que ja ha volat. Un moment en la vida de totes tres, en que cada una haurà de prendre una decisió important….
Ens frapa la descripció de les situacions, la tristesa que amara aquestes vides, la solitud, la força de tres dones qualsevol que podríem ser nosaltres…… o que ho som, en definitiva, amb situacions diverses, diferenciades però semblants.
A la sortida, assagem passos de salsa entre els guiris de Passeig de Gràcia (la Isabel fa classes els dissabtes… i amb un cubanu!!) i acabem al Farggi prenent xocolata calenta
Un vespre especial…. gràcies noies!!
Ho haurieu endevinat??
