Archives for posts with tag: lluna marona

Em truca a qualsevol hora del dia…
(bé, qualsevol… acostuma a coincidir amb les hores de lleure de l’insti: a l’esbarjo, abans de dinar, després de dinar, a primera hora de la tarda, en plegar…)

  • Mama, tens un moment?

I és clar que el tinc, i sino, l’invento.
(el “mama, tens un moment?” és la formula inequívoca que alguna cosa no rutlla, el signe o l’estigma d’algun neguit adolescent poderós; l’altre formula de trucada, més planera, és: “mama, vaig-faig-compro-entro-surto-canvio-prenc-dono-… d’acord?. Clic”)

Els meus fills son refotudament responsables, i refotudament raonables –pobrets- (una mica com sa mare, tot s’ha de dir).  Però també han descobert molt aviat que el món de les emocions corre paral·lel, desconnectat i molt més poderós al món de la raó.

l'oracle

l'oracle

Quan aquesta constatació els desborda, invariablement, s’adrecen a l’oracle de la cuina:

  • Mama, tinc un problema.  Què faig? Quin camí prenc? (entenguis amb la coletilla del “per no equivocar-me”)

Com a mare, em trenca el cor veure’ls patir.  Com a mare però, també, sé que no els ho puc evitar, que no ho he de fer, que tenen el dret i el deure d’equivocar-se i és bo que ho facin. Sé que, només, puc ser al seu costat.

Els escolto, a vegades nimietats, d’altres no tant (a vegades sinceritats tan d’escàndol que els he de recordar, mig en broma, que sóc sa mare).

Els escolto i els entenc….
els entenc com si jo mateixa fos encara l’adolescent melangiosa que va gastar-se els meus setze-divuit composant poemes i tocant la guitarra, els entenc com si mai no hagués deixat de sentir com una adolescent.  Sóc capaç d’entendre’ls quan ni ells mateixos no s’entenen…

I en un traç de ploma, un gragot a l’aire, com un mag o un il·lusionista, puc disseccionar en un plas l’essència del seu embolic. I destapar, en la gesta, fins i tot allò que ells mateixos no saben que saben….. (… de destapar en la gesta també, que jo ja no sóc una adolescent, que l’experiència m’ha donat bagatge i eines…. per bé i per mal)

Tinc el mapa, però no els ho dic.
Em limito a escoltar, a fer alguna pregunta intencionada, a donar alguns elements de reflexió, a deixar que engrunin el discurs i que posin en joc els seus propis recursos. Que ho encertin o no, no deu tenir cap importància…

I les hores se’ns hi escolen i se’ns fa de nit.  Molt de nit.  I més de nit…
Tenim tot el temps

I llavors, al matí, és clar, no hi ha qui es llevi

moon_trans

Caminen juntes….

Generacions

Generacions

son les meves,
i m’omplen d’orgull

moon_trans

Jo que tinc estudis…..
(a la meva mare li agrada “comentar-m’ho”: t’hem donat estudis, nena, i em fa gràcia l’expressió…. tot i que en respecto molt i molt el sentit que hi dona)

Bé doncs,
jo que tinc (una mica) d’estudis, els he combinat avui amb que tenia una estona (per fi!!!!), i m’ha vingut al cap: “el síndrome de niu buit”

En parla la Psicologia del Desenvolupament en referir-se a l’etapa de l’adolescència dels fills, quan aquests es fan autònoms i la mare sent que perd el sentit que l’ha orientada durant una pila d’anys…..

I jo penso: jo, que tinc estudis* (amb tota la ironia), que tinc vida pròpia (o m’ho penso), que estic orgullosíssima que els meus fills volin (i tant bé que ho fan), que hi mantinc una relació molt propera, que em crec que la família és un sistema obert (i autopoiètic?)…….. jo, síndrome de niu buit??? au, vaaaa!!

Au, vaaaa…??
Ves, potser sí doncs…..

O potser és que em coincideix amb d’altres síndromes…. menopausa?, pèrdues relacionals pel canvi de feina i evolucions diferenciades?, jubilació??, por a la vellesa???,…..

Perquè……
mare (dels meus fills), ho seré sempre!!

* I consti que no sóc psicòleg

  • En aquesta casa som com una confederació d’estats: cadascú té vida pròpia però ens agrada trobar-nos per a fer coses junts….


Ho deixa anar sense ni immutar-se, gairebé com a col·lofó de les dues hores llargues d’intimitats abocades sobre una taula amb restes de dinar.

Me’l miro sense dir res: tretze anys llargs que n’aparenten alguns més, el cos fort i flexible (absolutament cuida’t i entrenat), les espatlles altes i amples, la mirada franca, el nas que s’eixampla amb l’adolescència, restes de granets maltractats sobre el front…

  • I això és bo? -pregunto amb una punta de malícia-
  • I tant -contesta convençut-, puc ser jo mateix però sempre sento que esteu al darrera, recolzant-me… i us ho puc explicar tot!!
  • Deu ser bo, doncs….. -somríc-, tot i que tu no expliques mai gaire!!

Obre les mans en un gest de sorpresa, com volent-me recordar tot el que hem compartit fa un moments. I em somriu, aquell somrís ampla i tendre que des de ben petit ha dossificat moltíssim (un nadó que només mirava, ulls grossos i reflexius, com si sempre anés amb les llargues posades)

Té raó. Ell no acostuma a baixar cada dia a la cuina a fer el cafè amb mi quan arribo de la feina, no accepta preguntes ni companyia al seu espai privat, guarda gelosament les seves coses (en un ordre impossible, tot s’ha de dir), es desespera quan no seguim el seu fil….

Però, de tant en tant, apareix a la cuina a l’hora del cafè, o et deixa seure als peus del seu llit quan passes a posar-te el pijama, o ve a seure al teu costat al sofà…. i llavors, saps que vol conversa, consulta a l’oracle de la lluna (que, bàsicament, es limita a escoltar, poques paraules i un cabàs de tendresa).

Ell no ho sap,
malgrat la seva autoestima absolutament indestructible,
però és un encant…..
…. malentès com sa mare!!

Arribes d’imprevist,
-nosaltres encara immersos en les qüotidianitats feineres-,
la camisa per fora, el macuto en bandolera, els cabells negres i rebels,
t’agrada sorprendre’ns….

I em sedueixes a l’instant, de nou, cada vegada….

Somrius amb aquella franquesa ja adulta, i reparteixes anècdotes i vivències que ja ens son alienes… mires amb picardia i rius, ensenyes seguretat, també tendresa…

I t’asseus al sofà amb la mateixa familiaritat de sempre, com si hi haguessis estat ahir mateix, o fa només una hora….

Jo sec al teu costat, totalment captivada.
Xerrem, deixem pas a la intimitat, m’abraces, t’estimo…..

Avui, ho he sentit amb quasi recança, ja no fas l’olor de casa……..

Però em fas feliç,
sóc feliç perquè sento que tu ets molt feliç….

… i jo, sempre, seré la teva mare