camí

Ho sabia, que em costaria, i encara ara que ja fa 23 dies que resisteixo, no sóc del tot certa de poder-ho aconseguir.

Fa vint-i-pico d’anys, ara m’ha vingut al cap, l’astròleg m’ho va dir: “si mai agafes una addicció, et costarà moltíssim de deixar-la…” (és clar que també em va dir d’altres coses, no menys certes al llarg dels anys, i que també em van fer somriure llavors)

Tothom diu que “deixar de fumar son tres dies”…. doncs bé: no és cert… o no és del tot cert.  Per sort, tot i no ser-ne conscient, jo ho sabia abans de començar: ella m’ho va dir, com de passada, però m’ho va dir.

Cronologia dels estats:

Dies 1 al 3: el monstre és immens; si no fos per l’absoluta motivació que hi aportes, seria gairebé insuportable

Dies 4-7: la pressió va afluixant progressivament, et sembla que ja ho tens….

Dies 8-11: el monstre ataca de nou; ara ja no és un monstre agressiu, sinó que desplega insistència continuada…. Aquí la motivació comença a estar esgotada de tants dies d’aguantar i flaqueges… va ser quan vaig considerar, seriosament, de tornar a encendre una cigarreta

Dies 12-19: ho superes, has guanyat, o t’ho sembla, finalment ja ho tens

Dies 20-21-22-23… Qui ho havia de dir? A estones, tornes a estar atacat, de nou…. Algun dia deixarà de demanar? (segurament, ja ho sé, però quan?)

I segueixo.  Això m’està demanant un munt d’energia…

Ah, sí, he de pensar en els beneficis…. Mmmm….. sí: ara vaig a córrer!!
.

*****
.

Ell és un esportista, convençut, que hi disfruta

esportista

Vam marxar de vacances i es portava, anotat en un full, el seu programa d’entrenament per a no perdre la forma. Als vespres, quan tornàvem a la casa que teníem llogada en un llogarret perdut pels camps de la Bretanya, es canviava de roba i calçat i sortia a l’exterior a fer les seves sèries i els seus estiraments.

Invariablement, jo sortia amb ell i m’asseia al pedrís a mirar-lo en silenci (talment com me’l mirava de petit al bressol).  La Kira també sortia, i entrenava amb ell les primeres curses pensant que era un joc, abandonant quan veia que el tema s’allargava massa o si passava algun altre animaló més distret.

Un dia dels que ell anomenava d’entrenament suau va i em diu:

• Vols venir a córrer amb mi?
• Jo? –li dic-, si no en sé, de córrer, i no podria aguantar-te ritme
• No, avui faig només 10 minuts i de trot molt suau; vine, va, fins el poble del costat que el camí és preciós

I jo que ja volia castigar els meus pulmons tapats, em migdespullo, em calço unes bambes qualsevol i hi vaig –orgullosa de que m’hi hagin convidat, tu diràs!!-

Vaig aguantar només 4 minuts seguits aquell dia, però també vaig començar a tenir les sensacions, a sincronitzar el ritme de respirar amb les gambades, a moure les cames per a la resistència.  Quan vaig tornar, els pulmons em petaven i el pit em va fer mal fins molta estona després d’haver recuperat pulsacions. Però em sentia feliç…

Ara, dia sí, dia no, em calço les bambes d’esport (aquestes sí) i surto a trotar fins La Torra. Cada dia intento arribar una mica més lluny, cada dia aprenc coses del meu cos que no sabia, cada dia intento tornar a casa amb el pit a petar… sentint que encara no m’entra prou aire, tossint per a escanyar-hi el quitrà acumulat.

I no penso més enllà: només fins cada avui al vespre…..

facebook_history

escriure

però també, i cada cop més, monocroma, i trista, i callada, i avorrida, i solitària, i distant, i tancada, i monótona, i adolorida, i cansada, i reflexiva, i malcarada, i….

Em sembla que començo a enyorar…
…. ser irracionalment emocional

el centre de la galàxia

llavors, la resta esdevé fullaraca…

en penjant

tres mots, tres essències, una ànima

Arrossegant els peus, travessen el menjador fent tentines, a passes petites entre les tauletes apinyades, i van a seure al racó del fons de la barra, encofurnades sota una de les televisions que penja del sostre i que baladreja a mig gas les notícies sensacionalistes del migdia.  Un cop assegudes, amb penes i treballs, d’esquena a la pared, observen sense curiositat el formigueig del migdia en aquell bar de treballadors que s’omple progressivament de cridòria i de fum.

El Trobador

Deuen ser germanes, s’assemblen.
O potser no que no ho son, i s’assemblen d’aquella manera que acaben assemblant-se la gent a força de conviure.  Totes dues grans, totes dues amb un embalum considerable, totes dues amb “pinta d’homenots” -que diria la meva mare-, totes dues desvalgudes…. bé una més que l’altre

Dinen de costat i en silenci, tres plats complets, vi, postres i cafè, com si saciessin tota la fam de cada dia en un sol àpat, reconcentrades en cada queixalada que es fan arribar a la boca des d’una forquilla que tremola a les seves mans grassonetes.

Mai no miren a ningú, mai no parlen amb ningú….

Dino cada dia a la taula del davant
Em van ensenyar a saludar quan arribo i quan me’n vaig (habitualment sóc més ràpida que elles menjant… també hi deu fer que m’escatimo les postres per mantenir o intentar mantenir a ratlla el meu sobre-pes sempre rebel): un cop de cap, un “hola” i un “que vagi de gust”.  Ho faig amb tots els habituals del local amb qui, a força de veure’ns cada dia, hem establert uns lligams subtils de complicitat: quan hi som tots, sembla que les coses estan bé, on han de ser; si falla algú, la cosa com-grinyola….

Avui, una trucada de darrera hora m’ha endarrerit i no he aconseguit la meva taula al racó assolellat.  Tan se val, m’adapto.

Entre l’amanida i el bistec, de sortida cap a casa, han fet marrada fins la meva taula:

• Avui sembla que li ha tocat més lluny -em diu-

• Sí -faig-, és que m’he endarrerit una mica més del compte

Fan que sí amb el cap i em somriuen.  I jo els hi somric.
Les miro mentre s’adrecen cap a la porta…. i el cor se’m nega de tendresa.

Venen cada dia,
tret de quan plou, que sospito que el Manolo els porta el dinar a casa.

silenci

algú ha acolorit el paisatge que vaig empastifar en blanc i negre
algú ha escrit el diàleg que no vaig saber teixir…

algú ha dibuixat en traç ferm els gargots que jo assajava

algú ha posat final a una història que em pertanyia…
… i no he estat jo

Ja molt abans d’escampar-nos pel món en els nostres viatges ho vam estar discutint: una festa de pijames, de 7 pijames adolescents?? a casa?? ni hablar!! tenim una casa petita, Nat…. (sóc molt gelosa del meu espai a les puntes del dia, jo).  Son pare però s’ho agafava més amb calma….

I en aquells dos dies, mentre jo feia Marroc i ells la maleta per Finlàndia, van fer aquell acord que fan el homes, que no es diuen que no i això ja funciona com si fos un sí, o com un “ens hi trobem i anem fent” que ve a ser el mateix.

Avui, a punta de dia però, ell, el seu pare, ha marxat d’excursió a la seva travessa mensual pels GRs de la costa catalana.  “Traïdor” –he pensat… amb carinyu-, jo m’havia previst un cap de setmana de descans… després de molts mesos!!

Avui, de bon matí, al mejador de casa hi he deixat sis adolescents adormits, i una setena que he despertat d’hora i amb qui he fet el primer cafè, perquè tenia un compromís anterior i els va voler combinar tots.

roselles

.
Llavors, la Kira i jo hem sortit, la primera llum llepant el camp d’ordi que va madurant lentament, les roselles ofegades amb el primer sol, les piuladisses dels ocells esbalotant la fresca del matí, l’herba del camí encara perlada per la rosada.

I ens hem arribat al forn i hem comprat coques i xocolata per desfer, l’hem feta petar amb la fornera i els vianants matiners i hem tornat a casa a esmorzar sota la prunera vermella.

.

Ara, la cuina fa una olor penetrant de xocolata i el silenci comença a trencar-se amb alguna excursió furtiva dels adolescents que es van despertant.

D’aquí una estona, la casa tornarà a ser un batibull de crits i de riures, i uns adolescents amb cares d’haver dormit poc (els he sentit tontejar fins ben entrada la matinada) aniran endrapant l’esmorzar i envaint de nou tots els racons.

Ara, en aquests que suposo els darrers moments de calma, em ve al cap el viatge d’ahir quan els portàvem i tornàvem del cinema, la ràdio del cotxe desempolsinant com mai els altaveus, la finestra oberta cridant com uns animalots, ballant a ritme de xumba-xumba en l’espai petit i a moviments convinguts: “tirar cartes!!”, “parabrises!!”, “picar de mans!!”, “doble parabrises!!”, …  I jo impertèrrita conduïnt… fins que vaig cedir a alguns moviments dels seus, provocant el deliri de l’audiència

I em fa somriure, em fan somriure……

Fet i fet, potser ells tenien raó: no n’hi havia per tant….(?)

nomàde

anàvem a fer una feina que els nostres predecessors van enquistar a força de prepotència i d’incompetència, de supèrbia… i ens vam assabentar només dos dies abans de marxar, que ens esperarien en i amb la mateixa mesura…

Els dies, les hores prèvies, vam patir moltíssim, vam passar por i tensió, vam sentir-nos desconcertades (-des, som dones les dues) i una mica estafades, tot s’ha de dir: ens enviàven als lleons.

I amb tot, malgrat la basarda immensa que m’encallava, el dia fixat érem allà, i jo vaig encetar la formació desplegant complicitat, des de la humilitat, des de l’expertesa per a compartir i la feina ben preparada.

Als primers cinc minuts, una audiència tallant, ja els explicava la primera anècdota per a reconèixer i acceptar que estava parlant un francès sincopat; els primers somriures… a la primera “pause café” havíem trencat el gel

Llavors, mica en mica, l’ambient es va deixondir, la companyonia es va afermar, la col·laboració va aterrar al grup envaint-ho tot: vam començar a treballar plegats.

Al segon dia, el vam acabar amb cantada de música marroquina i… ehem, d’aquí, la nostra (vaig estar molt cantarina, jo).  El tercer, l’encetàvem amb cançons de “Manel” (”El Mar”, sobretot, els va captivar).

Vam treballat molt, i molt bé.  I acabàvem els tres dies de formació amb bromes i aplaudiments i una foto de grup d’un conjunt d’amics fent animalades.

Marroc ens va acollir, ens va absorbir, ens ha robat un bocí de cor.

Les dones marroquines que teníem al curs eren potentíssimes (amb vel i sense), fruit de l’esforç més gran que ha de fer la dona per a situar-se en un país on no se les considera prou.  I d’elles n’hem après un munt…

tatoo hena

Als vespres, passejàvem la ciutat com si fos la nostra, disteses, rialleres, obertes a qualsevol intercanvi, a qualsevol conversa, a qualsevol rialla compartida.  Érem guiris sense ser-ho, érem blanques felices i properes.  La segona tarda, ens vam tatuar amb hena a la Medina, i vam menjar pastissets a la casbah rodejades d’homes desdentegats i dones rialleres que ens deien “a-miga” i ens feien petons.

Ha estat una experiència brutal, que no sé ni si puc expressar aquí en paraules…. només tinc la sensació que aquest viatge m’ha retornat a mi, a aquell “jo” que un dia havia estat i devia perdre…

I la mitja lluna, preciosa, sobre aquell cel xafogós

maleta

aquesta és una de les altres frases “que tinc”, que repeteixo sovint…. de la que, tot sigui dit, no n’acostumo a donar més explicacions

suposo que, si volgués explicar-la, hauria d’engrunar-hi tot un seguit de petiteses incòmodes molt idiosincràtiques de difícil entenedor

per començar, viatjar per feina em triplica la feina: ja no és només la feina que deixes de fer quan no hi ets (i que hauràs de recuperar), és la que has de fer per a preparar la feina al viatge, i la que faràs després que t’emportes de la visita.

per què ho faig doncs?
per estratègia… tot i que la majoria de vegades l’estratègia no és la meva, no me’n puc escapar

admeto, sí, l’argument de tots els que diuen que viatjar enriqueix, i m’accepto, si voleu, que un cop assentada l’anada, la recordo fins i tot amb tendresa: hi he après, he madurat, he crescut…?

però ara mateix, estic atacada, a petar i a tope, que voleu que us digui

respecto els que els agrada viatjar per feina: si pogués, els hi endossaria els meus viatges

demà me’n vaig una setmana a fer formacions a Rabat, no serà fàcil, tot i que diuen que ens tractaran a cos de rei(na); diumenge passat aterrava d’un tren de París i Liège, la setmana que ve……

mentre, a casa, la vida passa… o no, quina família; la setmana que ve estarem repartits: un a Finlàndia de viatge d’estudis, l’altre estudiant a Girona, jo a Marroc, ell a Barcelona…

no, decididament, no m’agrada viatjar per feina
(Tal com em raja…. i llegeixis el “raja”, com es vulgui)