– No tinguis por –havia dit la mare en fer-me el petó de bona nit, nosaltres som aquí, i tens el teu germà a l’habitació del costat.

I llavors la mare feia aquells petons tan dolços que semblava que era cert, que no calia tenir por. I jo l’abraçava ben fort, enterrant el nas entre els seus cabells per sentir la seva olor a net, que ara ja sé que era d’espígol però llavors encara no sabia com es deien les herbes, ni les flors, ni molt menys que les olors poguessin tenir nom. Finalment, la mare em tapava fins a les orelles i clavava els llençols sota el matalàs deixant-me gairebé immobilitzada, que jo m’imaginava que ho feia per culpa del fred, però també podia ser que fos perquè no caigués d’aquell llit massa alt per a una nena petita.

– No m’apaguis el llum –li deia jo, un punt d’angoixa a la veu

Aquella pantalla petita sobre la tauleta de nit era la meva salvació contra el pànic que em feia la foscor. M’espantava el que hi podia haver sota el llit al costat de la gibrelleta blava, o a l’armari de fusta que mai no tancava bé, o al darrera d’aquella única finestra que tenia l’estança, que donava al passadís cec que pujava a les golfes. El meu llumet de tauleta quedava encès cada nit, i tota la nit.

Deixant el llum encès doncs, la mare seguia el seu ritual de bona nit fins a l’habitació del meu germà a l’altra banda del passadís. Ell tenia una habitació molt més gran que no el rebost que jo habitava, amb dos llits separats, un armari immens i un balconet que donava a l’eixida de la casa, dos pisos més avall.

Aquella nit, gairebé en el mateix instant en que la mare tancava el llum de l’escala dos pisos més avall, va sentir-se el primer esgarip. I em vaig congelar. Allò sonava molt a prop, just a l’altra banda de la meva finestra. Semblava un nen que plorava. O potser no. Potser m’ho havia imaginat. Vaig escoltar, el cap sota els llençols, aguantant la respiració. Quan ja semblava que no, que definitivament no i jo em començava a deixar anar cap al son, va sonar el segon. Igual d’aprop, igual d’esgarip, igual de real. Volia cridar però no em sortia la veu. Tremolava.

En sentir el quart, vaig saltar del llit. Descalça, deixant enrere la catifa, vaig sortir sigil·losa cap a l’habitació del meu germà que, incomprensiblement, ja dormia. Em va costar una mica despertar-lo i més que deixés de rondinar i escoltés. Una estona llarga. I res. Semblava que de debò m’ho havia imaginat. Ell ja em mirava amb cara d’odi evident quan l’esgarip es va sentir de nou.

– Què és? Sembla un nen que plora. Em puc quedar a dormir aquí? Tinc por.
– És un gat –em va corregir mig adormit.
– Aquí dins? Al passadís? Ha entrat?
– No, dona, deu rondar la teulada i el seu miol ressona entre les caixes buides de les golfes. Ja saps que el balcó a dalt no ajusta prou bé.
– … segur?
– Segur.

Quanta seguretat donen dos anys més i ser mascle.

Tornava cap al meu llit quan vaig prendre la decisió: pujar fins la porta de les golfes i tancar-la. Segur que era oberta i per això el crit es sentia tan fort. Vaig avançar a poc a poc per les rajoles de toba vermella del passadís fins a l’altra banda de la finestra cega. I encara una mica més fins al revolt que feia el corredor en enfilar les escales que duien a dalt de tot (que era com a casa anomenàvem a les golfes). No duia llum, però la meva finestra il·luminava dèbilment els travessers de fusta gastada de la vora dels primers graons.

I just en tombar el replà del tercer graó ens vam trobar de cara. Ell va deixar anar un nou esgarip i jo vaig sanglotar fort, però cap dels dos no es va moure. Congelats, mirant-nos de fit a fit, dos cadells espantats. Un gatet i una nena petita bategant la mateixa por. Molta estona. Reconeixent-nos.

Al final, ell va marxar amunt i jo vaig pujar a tancar la porta.

(Nota del narrador: Després d’aquella nit, hi va haver més trobades i jocs. Algunes nits fins i tot, el moix baixava a dormir sobre el coixí de la nena. D’aquell dia, el llumet de la tauleta va deixar de lluir.)