pujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…

ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….

i els vam retrobar al cim, el Puigmal, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba

i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat

i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?

.

(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)