.
Quan vaig arribar a la vall ella ja hi era,
i tot el que va ocòrrer després,
ja havia succeït…
.
.
(i aquesta és la primera frase d’una història increïble que us he d’anar engrunant….)
Archives for posts with tag: escoladescriptura
Desenganxar els ulls, obrir una escletxa de visió i enfocar a fora va ser un esforç tan dolorós que vaig trigar una eternitat en saber que havia de donar significat a aquelles formes allargassades i fosques que emergien entre les pestanyes. Amb la consciència embotida, la idea de formar part d’un quadre on s’hagués replicat per vuit el personatge de El crit* em va semblar d’una normalitat estranya però gens alarmant. La llum era escassa i donava contorns difosos al fons de l’escena. Em costava mantenir la consciència. I hi havia aquella punxada aguda a l’alçada de la clavícula que concentrava tot el dolor en un punt d’intensitat insuportable.
Belluga les parpelles, sembla que es desperta. Potser no serà tan greu doncs, tot i que quan he vist el llamp esquinçant la vall des de la seva espatlla m’ha semblat entreveure-hi la mort. El grup s’ha neguitejat quan l’hem recollida, inconscient, tan estranya ella que segur que ve de molt lluny. I malgrat el fred i la tensió, malgrat la por que els tenalla el gest, malgrat el cansament que els desploma, s’han obligat a ser generosos i hem transportat aquell cos erm fins aquesta cabana. Fan un bon contrast: d’una banda vuit figures famolenques, fosques, xuclades, silencioses; de l’altra, una dona sola, malferida, lluminosa. Li hem remenat el sac per trobar-li roba eixuta i ens hem repartit una part del seu menjar, el necessitàvem. Jo m’he guardat un parell de saquets de sucre refinat que compto que ens caldran abans de l’alba.
Em vaig tornar a despertar que algú em bellugava. El dolor era tan atroç que no hi havia res més, només sofriment cec. Però la consciència de solitud també s’imposava: estava sola, la meva era una travessa en solitari i m’havia d’espavilar. Aquelles ombres fosques que ara lliscaven davant meu potser eren un anunci d’entrada al purgatori, però l’espatlla em feia tan mal que segur que encara no era morta.
Agafa consciència a estones, el sofriment cisellat en l’expressió del seu rostre. I malgrat tot no gemega, només respira entretallat, contingut. Li descordo el jec de viscosa blanca i li arremango la brusa llima per abastar-li la ferida. És lletja, deu cremar de valent. L’oli d’hipèric que vaig macerar per Sant Joan li farà bé. En xopo el mocador i li aplico com a compresa. Es remou. Obre els ulls, lúcids un instant, i sento la seva mirada grisa entrant-me fins el moll de l’os.
Una dona, la mare, àvia, cuidadora. La vaig veure entre bromes, esguard verd maragda, abocada sobre mi. Els seus dits sobre l’espatlla irradiaven una escalfor guaridora que va afluixar-me el turment. Un miratge, vaig pensar mentre m’adormia, o potser, mentre dolçament em moria.
Quatre homes, dues dones, un avi i un nadó, tots jueus, tots fugitius, tots magres, tots en perill. Malgrat els signes de defalliment, hem de reprendre la marxa abans el temps o qualque patrulla no ens encalci. Ella ara dorm plàcidament, estarà bé aquí fins que jo torni, un cop hagi deixat el grup fora de perill a Tavascan. Em carrego el nadó i sortim a la tarda freda.
(*) El crit (Skrik en noruec) és l’obra més coneguda d’Edvard Munch (1863-1944) – https://ca.wikipedia.org/wiki/El_crit
Mòbil? He de canviar-hi el so de trucada, aquesta suite per a violoncel és massa suau, i li costa començar, no hi ha manera de sentir-la. Ara que, fet i fet, tampoc no cal donar-hi més importància, entre whatsapps, messengers i demés, quasi ningú ja no fa trucades de veu, que també s’agraeix, odio la interrupció d’una trucada exigint atenció immediata, uix! com aquesta que entra ara, té, la Carme de nou, deu ser la sisena vegada que insisteix avui, si sabés que cada vegada que truca la pantalla la identifica amb la imatge del Jabba d’Stars Wars potser no emprenyaria tant, poca feina té, ella, la Mamen, que s’ha fet dir sempre, Carmen com a molt, i s’enravena cada vegada que li catalanitzo la tonteria, que tenir una germana gran amb aquest nivell de pijeria cansa molt, ai, sí, la senyora del cirurgià plàstic, tan estirats i tan insuportablement perfectes, què voldrà, ara?, el mateix que les dues-centes vegades anteriors, segur, tan poc original ella, que si no truco a la maman, que si hi hauria de passar de tant en tant, que ella em troba a faltar, que li cal distreure’s i companyia, i ja veus per què, si sempre ens acabem barallant, ai filla meva d’on has sortit, tot i que a la dona li falta sang, sempre conservant les formes, sobretot, sempre tan bleda, i no crec ni que li pugi la tensió, a mi sí que em puja però, exasperant, el cello que encara sona, no es rendeix avui, pesada, hòstia! —Carme, nena, què dius?
.
L’àvia s’aixeca de taula, va, que us llegiré una cosa, diu, i agafa una llibreta vella, l’espiral nuat com les seves mans, i s’asseu al costat de la filla. 
Avui és el seu sant i, com cada any, els ha reunit a tots per dinar. És un dia important, un d’aquells dies amb prou entitat com per aplegar la família al voltant de la taula. Ho farà també per la Festa Major i per Nadal, però aquestes dates ja no són tan seves. I malgrat el que digui el jovent, un sant té molta més prestància que no un aniversari.
Com sempre, els ha fet un bon dinar. Aquesta vegada s’ha esmerçat especialment en l’elaboració de les postres, sabedora que aquella noia que li ha convidat el seu nét gran s’està formant com a professional de la rebosteria. Colombiana, li ha dit que era, i l’àvia no entén que s’hagi d’anar tant lluny a buscar una noia. Amb tot, volia tenir tema de conversa amb ella per acollir-la bé, que prou li ha costat al noi trobar algú a qui anomenar parella.
L’avi seu a cap de taula, fill i filla flanquejant-li les bandes. L’àvia dina a l’altre extrem, ben a prop de la cuina. Avui s’ha rodejat dels nouvinguts: a la dreta, la noia colombiana que encara no parla català; a l’esquerra, aquell noi de l’Empordà que es veu que és el xicot del seu segon nét. Això també li ha costat, a l’àvia, hi va plorar una setmana seguida. Però malgrat que no ho entén, ho vol acceptar, i dissimula la nosa per no perdre el seu nét preferit, el que ja té carrera.
Asseguda ara a una filla de distància del marit, obre la llibreta i gira alguns fulls amb decisió. En aquest moment té tota l’atenció de tothom. No s’hi entretindrà. Comença sense preàmbuls, una veu rovellada resseguint el text cal·ligrafiat a la llibreta.
—Si hay un descanso en la pelea… —canta l’àvia en un to molt desafinat.
Els convidats es miren perplexos mentre la incomoditat d’allò que no és habitual s’escampa per la sobretaula del cafè. No acaben de saber ben bé si riure-ho com a broma o reconèixer-ho com a ridícul i avergonyir-se’n.
—Això normalment no passa —xiuxiueja el graduat al seu xicot amb un punt d’angúnia.
Ningú no desviarà l’atenció. Ningú no trencarà el moment. Estupefactes, incòmodes. Atents.
Només la filla somriu, ha reconegut a l’acte el text i el gest. Ella ja cantava aquelles cançons als quatre anys, quina gràcia la nena, i fins i tot les monges les hi van fer exhibir en el festival de l’escola com a mostra de qui sap què. Ara, mentre l’àvia segueix desafinant-les tossudament, faria petites correccions a la lletra que hi canta. Però no val la pena.
—Són les cançons de la mili de l’avi! —desvetlla de sobte el gendre que les va sentir un dia al cotxe baixant de Girona.
L’àvia ha girat pàgina. Concentrada, encara amb força un nou text:
—Adiós Figueras, cuatro caminos, la tramontana… —desafina ara.
—Com que ella no sap de música —s’enfada finalment l’avi—, ho canta tot igual. Adiós Figueras, cuatro caminos, la tramontaaaana… —entona ell corregint la melodia.
—És que la iaia fa rap! —celebra el nét més jove amb un punt d’ironia.
El jovent riu amb complicitat. El fill i la jove es mantenen distants, seriosos. Els avis canten encara una estona més barrejant les veus.
—Heu apuntat la lletra de totes les cançons en aquesta llibreta? —pregunta el darrer nét més per donar rellevància als avis que no per interès.
—Sí –orgullosa l’àvia–, les hem anat escrivint amb l’avi aquests dies mentre ens arreglaven la tele, forçant la memòria entre anècdotes d’aquells temps. Quins temps!
—I quin cap té l’avi que recorda tot això —murmura fluixet el nét.
L’àvia somriu, feliç que els néts puguin admirar encara l’avi, el seu home de sempre que, ara que ja no es tenyeix el bigoti, sembla que hagi perdut la seva autoritat de patriarca.
—Quan em mori, si trobeu aquesta llibreta us la podeu quedar… la voldrà algú? Si la vol algú… si la trobeu…
Les converses s’han reprès ja lluny d’aquella llibreta. Sembla que a ningú no li interessarà aquest seu llegat més íntim, pensa l’àvia. Tant se val. Avui però, els té tots a la mateixa taula.
.
Prenc avui la ploma per a explicar-vos amb veu pròpia aquest punt de la història. El meu nom és Céline, i una vegada vaig estimar massa una dona.
Però poc que vull pas tornar-vos a explicar tota la història, sé que la Tresa ja us l’ha contat. M’he promès només que us relataria els fets d’aquella nit, que els escamparia sobre les estovalles talment les engrunes d’aquell sopar dolorós. I que ens els miraríem fit a fit, amb valentia ara que el temps ja ha fet el fet.
Estimava la Tresa, vagi això per davant. Crec que vaig estimar-la, ulls clucs, només de conèixer-la. L’estimava, i ho feia d’una forma total, inconscient, com estimen els nens, sense reserves i sense defenses. En aquell temps jo era molt jove i la vida m’havia sigut amable. Estimar no era quelcom que s’hagués d’analitzar, s’estimava i prou, i es feia amb tot el que tenies.
L’any trenta sis però, ho va canviar tot. I els anys que van seguir em van canviar a mi. L’hivern del trenta nou, quan la Tresa va arribar creuant les muntanyes, em va trobar atuïda per les responsabilitats: el projecte de l’École des Pyrennés em xuclava l’enteniment i els dies; la Greta, la nina afillada des del desert, m’engolia les nits i el cor. A la Tresa li havia regalat l’ànima, però no n’hi va haver prou.
Ho havia meditat molt. Ho duia preparat des de molts dies enrere, paraula per paraula, tots els gestos, totes les respostes. Aquella primera nit però, quan la Tresa em va posar el dit a la galta i em va dir, fluixet, abraça’m, aquella nit no vaig poder, i la vaig abraçar, i vaig tancar els ulls ben fort, només una vegada més, per endur-nos-ho com el record més bell.
Fou l’endemà, amb les engrunes del sopar sobre la taula, amb la Tresa radiant puntejant-me el clatell de petons petits cada vegada que es movia rera la meva cadira. Li vaig dir seu, que no és això el que vull, no el que he somniat, que si això es sabés jo em moriria, oh, Tresa, pas à cette façon, no d’aquesta manera, però podem continuar sent amigues. Tot això li vaig dir, o alguna cosa així que s’hi assembla. A raig, sense aturar-me, sense mirar-la. La posada en escena d’una obra mil cops assajada.
La densitat del silenci que es va fer en aquella cuina ningú no l’hauria previst. Ni que s’hi congelés l’aire, ni que s’hi aturés la vida. Quan vaig aixecar el cap, la Tresa era allà, molt quieta, la mirada fixa. Les pampallugues del foc a les ulleres li donaven un batec que no tenia. Quieta, gelada, morta. Lentament, els ulls van anar omplint-se-li d’aigua.
Si us plau, vaig fer, i em va mirar. I fou llavors que vaig sentir aquell soroll, un crac com de fusta que s’esqueixa, que s’estella i esgarrinxa la carn del voltant. I vaig saber, dolorosíssim, que li havia trencat el cor.
.