Si en sabés,
si recordés com s’arrengleren les paraules per a contar una història,
ho escriuria….

tot el que he viscut, tot el que sento, el com ho visc, i els gestos……

“Recordo d’ahir com, ara i adés, la teva ma fregava la meva de manera distreta, com m’agafaves la màniga, com jugaves amb la cremallera del meu jersei…. com miraves (et veia els engranatges rodant sota el front), com somreies (la felicitat, immensa, que ho envaeix tot des de dins)…. vaig sentir que comparties amb mi el moment més màgic de la teva vida”

Planto paper blanc i ho intento…… però se m’escolen les idees entre els pals en negre de les lletres, escampades a gotetes sobre el fons clar, com les llàgrimes, o els regalims de les espelmes….

Veus?
jo puc jugar amb les paraules, arrenglerar-les escrupolosament per què la melodia que formin transmeti un sentiment, o un paisatge, o una sensació….

Son només bocins, esbossos en paper, post-it’s de colors per a recordar una intensitat viscuda; son només paràgrafs que reprodueixen una imatge molt concreta, des de dins, però estantissa….. com l’aigua d’un llac aturat: llisa, calma, metàl·lica sota un raig de sol

… i jo sóc la primera a qui carreguen les narracions amb massa descripció…. una història ha de tenir fil, ha de córrer o fluir, dinamisme, evolució, han de passar coses, i lligar-les de forma que es trenin i es destrenin per anar a un final; una història ha de tenir vida pròpia, i manar l’escriptor, i menar el lector

Jo no en sé, d’escriure històries, només tinc paraules,
i a més son paraules manllevades, de tots els llibres, de totes les històries que he begut i m’assedeguen

només tinc paraules,
i mirades que canvien una vida, i somriures de paper,
com la lluna

La imatge: una papallona encerclada en el clot entre dues mans, un aletejar frenètic en l’intent de deslliurar-se de la foscor, les ales fregant els palmells, una carona dolorosa a la punta de la llibertat….

I si… en lloc de ser ma, ets papallona?

dibuixar,
un desig inhibit tota una vida, un encongir el gest declarant-s’hi poca traça….

ara, noves eines, la mateixa poca traça, uns primers temptejos alliberats

també la lluna….

mmm…… i m’agrada!!

.

Saps què?

Darrerament (o hauria de dir “en els darrers temps”, que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot.  Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amics…. sí que en tinc, encara….

Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar.  I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís. Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.

Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (interessant… i això ho va dir finament, ja saps com és, ella)…..  osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!

Empaquetant el mar

En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….

Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules.  I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest “no ho he fet gaire bé”, ni com afrontar-lo…