el silenci és un carbonet
que dibuixa esbossos
en la imaginació dels altres
Archives for posts with tag: lluna bruixa
• però… tu t’ho creus? –em pregunta-
• no ho sé…. no sé si hi crec, però em funciona
En diuen “sanació reconnectiva”, que sí, pot sonar a esotèric si voleu, o pot sonar a alguna cosa més seriosa si ens obrim. No vull fer-ne apologia, tampoc no vull disseccionar-ho, ni analitzar-ho, ni jutjar-ho. Només ho accepto, com un regal, i ho comparteixo amb respecte.
De fet, la sanació reconnectiva no és ni sanació, només una reconstrucció de xarxes energètiques i nodes de connexió. En molt simplificat, podríem dir que la reconnexió intenta integrar i harmonitzar les nostres vibracions energètiques amb les de l’univers.
El concepte no és ni nou, jo vaig topar-hi per primera vegada fa ja alguns anys estudiant les arrels de la cultura dels aborígens australians (sí que en faig, de coses rares a vegades, sí). Si resseguiu les cultures antigues, trobareu aquest mateix concepte de “ser ú amb la natura”, de formar-ne part, de ser-ne un component que afecta la globalitat. No és tant descabellat tot plegat…
Doncs bé, a mi em van regalar la primera sanació reconnectiva un dia que vaig acostar-me a la fisio perquè tenia les cervicals molt encallades (una època de relacions molt tenses a la feina). Em va fer el massatge corresponent i llavors em va dir:
• em deixes que et provi una cosa?
• i tant, ja saps que sí –me’n fio ulls clucs, d’aquesta dona-
• doncs tanca els ulls, no facis res i real·laxa’t
I així ho vaig fer… bé, fins on vaig poder, que rel·laxar-se pels puestus no és pas el meu fort.
No vaig notar especialment res, només sentia que ella es movia al meu voltant sense tocar-me, notava a intervals l’aire calent de la bomba de calor sobre la pell i una esgarrifança. En acabar em va posar nom a la teràpia (sanació reconnectiva*, és clar) i em va preguntar com m’havia sentit… i jo vaig tenir la sensació (la pregunta m’havia agafat a contrapeu) que la meva resposta no cobria les expectatives…
Me’n vaig anar amb les cervicals més estovades i una punta de curiositat sobre el tema. Vaig fer-ne una mica de recerca però sense acabar-m’hi d’obsessionar (a la xarxa hi ha molt d’il·luminats entre alguna cosa més seriosa), i al final vaig aparcar-ho.
Un parell de mesos més tard i mirant enrere, em vaig adonar que aquell dia coincidia amb l’inici de millores als temes relacionals de la feina (i d’altres de no tant feina). Des d’aquell punt i mica en mica les coses havien anat millorant….
I va passar el temps (ja ho té això, el temps, que va passant)
Farà cosa de dos mesos vaig tornar a clavar les cervicals (al final serà una sort tenir un símptoma físic tant clar de quan les coses no van bé). Aquesta vegada ho acompanyava amb vertígens i tot. I mentre rumiava què en faria, va arribar al correu una newletters que incloïa un article sobre sanació reconnectiva (de la meva fisio, s’havia graduat en el tema).
Em vaig fer la segona sanació (bé, ella diu que la primera, que la inicial havia estat només un assaig de prova) sense passar pels massatges de cervicals. I aquesta vegada el meu cos va respondre durant la sessió….. i també després….
Els meus fills (adolescent l’un, estudiant de 3er de medicina l’altre) parlen de “placebo”, i no ens hi discutim pas. De fet, a mi m’és igual si el que em produeix la millora és la reconnexió de xarxes energètiques o el placebo que fa que jo posi en joc estratègies diferents.
A mi em funciona.
I d’aquí dues setmanes, hi tornaré.
Lluna
* doc
- però… tu t’ho creus? –em pregunta, incrèdula, ella-
- no ho sé -faig-, no sé si hi crec, però em funciona
En diuen “sanació reconnectiva”, que sí, pot sonar a esotèric si voleu, o pot sonar a alguna cosa més seriosa si ens obrim. No vull fer-ne apologia, tampoc no vull disseccionar-ho, ni analitzar-ho, ni jutjar-ho. Només ho accepto, com un regal, i ho comparteixo amb respecte.
De fet, la sanació reconnectiva no és ni sanació, només una reconstrucció de xarxes energètiques i nodes de connexió. En molt simplificat, podríem dir que la reconnexió intenta integrar i harmonitzar les nostres vibracions energètiques amb les de l’univers.
Ni el concepte no és nou, jo vaig topar-hi per primera vegada fa ja alguns anys estudiant les arrels de la cultura dels aborigens australians (sí que en faig, de coses rares a vegades, sí). Si resseguiu les cultures antigues, trobareu aquest mateix concepte de “ser ú amb la natura”, de formar-ne part, de ser-ne un component que afecta la globalitat. No és tant descabellat tot plegat…
Doncs bé, a mi em van regalar la primera sanació reconnectiva un dia que vaig acostar-me a la fisio perquè tenia les cervicals molt encallades (una època de relacions molt tenses a la feina). Em fa el massatge corresponent i llavors em diu:
- em deixes que et provi una cosa?
- i tant, ja saps que sí –me’n fio ulls clucs, d’aquesta dona-
- doncs tanca els ulls, no facis res i real·laxa’t
I així ho vaig fer… bé, fins on vaig poder, que rel·laxar-se pels puestus no és precisament el meu fort.
No vaig notar especialment res, només sentia que ella es movia al meu voltant sense tocar-me, notava a intervals l’aire calent de la bomba de calor sobre la pell i una esgarrifança. En acabar em va posar nom a la teràpia (sanació reconnectiva*, és clar) i em va preguntar com m’havia sentit… i jo vaig tenir la sensació (la pregunta m’havia agafat a contrapeu) que la meva resposta no cobria les expectatives…
Me’n vaig anar amb les cervicals més estovades i una punta de curiositat sobre el tema. Vaig fer-ne una mica de recerca però sense acabar-m’hi d’obsessionar (a la xarxa hi ha molt d’il·luminats entre alguna cosa més seriosa), i al final vaig aparcar-ho.
Un parell de mesos més tard i mirant enrere, em vaig adonar que aquell dia coincidia amb l’inici de millores als temes relacionals de la feina (i d’altres no tant de feina). Des d’aquell punt i mica en mica, les coses havien anat millorant…. pot ser ja era això?
I va passar el temps (ja ho té això, el temps, que va passant)
Farà cosa de dos mesos vaig tornar a clavar les cervicals (al final serà una sort tenir un símptoma físic tant clar de quan les coses no van bé). Aquesta vegada ho acompanyava amb vertigens i tot. I mentre rumiava què en faria, va arribar al correu una newletters que incloïa un article sobre sanació reconnectiva (la meva fisio s’havia graduat en el tema).
Em vaig fer la segona sanació (bé, ella diu que la primera, que la inicial havia estat només un assaig de prova). I aquesta vegada el meu cos va respondre durant la sessió….. i també després….
Els meus fills (racionals, adolescent l’un, estudiant de 3er de medicina l’altre!!) parlen de “placebo”, i no ens hi discutim pas. De fet, a mi m’és ben igual si el que em produeix la millora és la reconnexió de xarxes energètiques o el placebo que fa que jo posi en joc estratègies diferents.
A mi em funciona. Ho accepto com un regal.
I d’ací dues setmanes, hi tornaré.
* vegeu, si voleu, un breu document explicatiu del tema
Em quedo la tarda d’un divendres a treballar al despatx,
sola, el silenci endreçant encara el xau-xau dels racons de la setmana….
Vibra el mòbil sobre la taula:
- Sóc al “nostre bareto de fumadors”, baixes a fer un cafè?
(Somric, ens separen el càrreg i l’edat, i tot i així, penso, com pot ser que, en tant poc temps, hagim connectat d’aquesta manera tant especial?)
La Marina m’ha regalat uns poemes, bellíssims,
com el gest de regalar-me’ls…..
Aprender a mirar
La Terra com la LLuna: Quart minvant
Aprender a mirar de otra manera.
Aprender a confiar de un nuevo modo.
Aprender a esperar
como si el mundo se estuviera haciendo.
Aprender, aprender….
Aprender todo desde el entusiasmo
sin apoyar el corazón en lenguas muertas
Aprender a vivir
continuamente:
ser los discípulos
de un profesor que no da títulos
que ejerce una sabiduría
provisoria y mudable:
ser los aficionados al conocimiento
los aprendices
para siempre
los que se morirán
ignorantes
de casi todo.
(Francisca Aguirre “Ensayo General” (poesía completa 1966-2000). Ed.Calambur)
- Tria un llibre, va, serà el teu regal de Reis…
Em deixes sola i jo rondo llibreria…
miro les taules, també els prestatges, acarono els lloms i les portades d’alguns llibres que conec -vells coneguts que sento part de mi-; n’agafo algún, a vegades per inèrcia, sento el seu pes i el seu aroma, en fullejo algunes pàgines i en llegeixo la contraportada…..
Aixeco el cap i et busco entre les lleixes; ets a l’altra banda de la llibreria, vigilant el teu fill que investiga les joguines. Somric. Penso… com és possible que, fins i tot coneixent-nos tant les nueses, no siguem capaces de triar-nos un llibre una per l’altra i encertar-lo….? Segurament, perquè som d’històries diferents, o anem a tempos distints, o…. ens amaguem alguna cosa…
Llavors, abaixo la vista i el veig: un llibre petit amb aroma de cafè a la portada: El mejor lugar del mundo es aquí mismo. M’agrada…. miro els autors, catalans…. i si hi fos en català….? Faig tres passes i canvio de taula; sí, hi és també en català…. l’és? sembla un altre….
 |
 |
L’he agafat, tot i que no m’agrada ni la portada en català ni la sinopsi de la contraportada….
“Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors amb una imaginació única“.
…. l’he agafat per una sola paraula: “màgia”
I l’he llegit a glopets petits, cada matí entre tres parades de metro, a poc a poc, doblegant els escaires dels fulls ara i adès perquè m’agradarà recollir-ne alguns paràgrafs, algunes imatges…
A mi m’ha captivat….. i, n’estic segura, a tu també t’agradarà
Per a saber-ne més, d’aquesta novel·la, visiteu-ne la web (és preciosa): http://www.elmejorlugardelmundo.com/