“[…] el temps, el que va a poc a poc i no és francès. El senyor Hamil sovint m’havia dit que el temps venia a poc a poc del desert, amb caravanes de camells, i que no tenia pressa perquè transportava l’eternitat.”
(de “La vida al davant”, Romain Gary, pseudònim d’Émile Ajar)
.
“Si vols construir un vaixell, no has de començar buscant fusta, tallant taules o distribuint feina, sinó que primer has de despertar en els homes l’anhel del mar”, Antoine de Saint-exupéry (foto Cris)
.
“Ambientada als voltants del poble de Vidreres, l’obra narra com afecta a quatre persones la mort de dos joves en un accident de trànsit”
Aquest seria l’argument de la novel·la resumit en una frase simple, ras i curt.
Però la realitat no és mai només simple, i aquesta obra la recull i la recrea, crua, en tota la seva complexitat.
El Nois et deixa sense aire, t’eixuga la gola amb bufetades de realitat i t’escanya sota els terrosos del camp…. et regala quatre personatges reals i actuals, trencats imperfectes (o sis si hi comptem els morts, o vuit amb les prostitutes de lleure, o…), i et fa cruixir els esquemes de lliurepensadors de classe mitjana, i t’obliga a rellegir més d’un cop els paràgrafs densos, bellíssims, curulls de reflexions que t’aturen i et remouen…
A mi em va agradar, tant…. tot i que reconec que no vaig poder avançar-la fins al segon intent, tanta cruesa inicial….
…. no podia llegir Els Nois, que parla de la mort de dos nois joves, germans; però sí que podia llegir James Salter, L’última nit, on una dona com jo pren la decisió conscient d’acabar amb la seva vida…
llegia contes perquè,
a diferència de la novel·la,
el conte li permetia (li demanava) ser infidel al llibre que els contenia
com la poesia
“Res no s’oposa a la nit” de la Delphine de Vigan és un llibre que fusiona, no sense patiment, una delicadesa infinita amb una violència extrema; quasi pornografia doncs.
L’argument es pot resumir en un paràgraf: un matí d’hivern, la Delphine va a casa de la seva mare, la Lucile, i la troba morta al llit, s’ha suïcidat. Com a manera de retre-li homenatge i per entendre aquesta mort sobtada, l’autora emprèn una recerca extensiva en tots els entorns de vida de la seva mare per a intentar abastar una visió polièdrica d’aquesta dona complexa, per a quadrar el trencaclosques del que podria semblar un sense-sentit. El que hi descobreix és…. bé, potser el final no és tant important com el viatge que hi porta…
Des de bon principi, l’autora ens fa còmplices de la seva pròpia intimitat, real (i per això més crua), una valentia trencadissa que s’eixampla i s’arruga com la manxa d’un acordió que esgaripa crits adolorits, una valentia que ha de sobreposar per arrenglerar, tremoloses, les paraules que dibuixen un passat dolorós (quina infància de desempar, marededeu!!), per gratar en la vida d’una dona, la seva mare, i intentar entendre els coms i els perquès sense fer judicis de valor tot i ser-ne part (molt) afectada.
L’autora diu, repeteix al llarg del llibre, que el que fa, el que vol fer és, només (només!!), “escriure la seva mare“. Em va costar entendre aquest “escriure” en un versus contra el “descriure”. Al final ho vaig entendre: pot descriure sa mare, tota, en un sol paràgraf (*), però escriure-la va més enllà, representa entrar-hi i bussejar-la, i entendre-la “com ella volia que l’entenguéssim: al peu de la lletra” (pàg.374), fins a admirar-ne el coratge…
El llibre doncs no és ben bé una novel·la, sinó també un viatge, íntimíssim, tan personal i de tanta nuesa que t’hi sents quasi una voyeur…. alhora, et fa viure les esgarrapades en primera persona, unes ungles de vidre ratllant-te la pell del cor i deixant-hi un filet líquid i vermell…
Un llibre, una història, un bocí de vida…. i de mort, “morir com havia volgut: viva”
________________________
La foto que il·lustra la portada:
La Lucile hi apareix de perfil, porta un jersei de coll girat negre, té una cigarreta a la mà esquerra, sembla que està mirant algú o alguna cosa, però probablement no mira res, el seu somriure és d’una obacura dolçor.
La cita que descriu una mare/una dona:
(*) La Lucile es va convertir en aquella dona fràgil, de bellesa singular, estranya, silenciosa, sovint subversiva, que durant molt de temps va romandre al caire de l’abisme, sense aixecar-ne mai la mirada, aquella dona admirada, desitjada, que va suscitar passions, aquella dona ferida, massegada, humiliada, que ho va perdre tot en un dia i que va fer diverses estades en un hospital psiquiàtric, aquella dona inconsolable, culpable a perpetuïtat, reclosa en la seva solitud (pàg.148)”
