—El sol i la lluna conviuen en el firmament. Quan impera l’una, és de nit, quan impera l’altre, és de dia. Però al món és de dia i de nit alhora…..
… vet aquí com és possible que dos sentiments oposats del tot siguin reals al mateix temps i amb la mateixa intensitat
(adaptat de Flàvia Company. “Haru“)
.
Bé, potser és una comparativa una mica patillera, no sé si ens podem comparar amb el sol i la lluna, em sembla que el nostre funcionament mental és més complicat que tot això…
no és tan la comparació XeXu,
sinó la constatació que podem allotjar potents contradictoris…
Ahir, vaig anar d’excursió i vam tenir un dia totalment assolellat, però també hi havia una lluna blanca minvant. I era de dia, aquí. I allà on era de nit, no devien tenir ni sol ni lluna.
Fins i tot el sol i la lluna són més complicats del que semblen. I nosaltres!!! buf! una passada de complicats, digues-m’ho a mi!!!
totalment d’acord, Carme,
el sol i la lluna brillant junts responen a una cadència, potser complexe, però natural, perfectament harmònica; res a veure amb nosaltres, que ho fem complicat….