Archives for posts with tag: cosesquemensenyalamuntanya

.flor de neu
La flor de neu (Leontopodium alpinum), també coneguda per la paraula alemanya ‘edelweiss’ (o edelweiß, que significa «blanc pur»), és una flor que creix en petits grups a les prades alpines i roquerars d’altura de les serralades europees. El seu nom científic, Leontopodium alpinum, prové del llatí i significa ‘peu de lleó dels Alps’.

D’entre 2,5 i 10 cm d’alçada, amb bràctees gruixudes, carnoses i cobertes d’un pèl fi, la flor de neu és de color blanc amb tonalitats verdoses o groguenques

La seva aparent fragilitat però, és només un miratge, el que s’amaga rere una flor extremament resistent, capaç de sobreviure a més de 3.000 metres d’alçada i suportar les temperatures extremes de les muntanyes alpines.

Es fa en prats, pedregars i roquissars d’alta muntanya. Per això, sovint, és adoptada com a símbol del muntanyisme, de l’alpinisme i de la conservació de la natura…

En l’actualitat és una planta protegida per evitar-ne la desaparició.
llunadepapr
.

“La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert” (refrany àrab)

38E5A62E-39AE-4A39-8963-C08B5B61E496

cert a la vida, cert a la muntanya
llunadepapr
.

El Mulleres 2013
fa cinc anys, feia el meu primer tres mil, el Mulleres

m’he fet uns quants més des de llavors, de tres mils, i d’altres cims no tant al cel però també immensos i rabiosament bells, i unes quantes travesses més o menys llargues i de duresa diversa…

tot plegat no res molt espectacular, però és la meva muntanya, la que m’ha donat i m’ha tret experiència, vivències i aprenentatges, coneixences i companys de ruta…

es fa muntanya com es viu la vida, deia algú, i és exactament això, qui no t’emportaries a la muntanya, per actitud, és qui no has de posar a la teva vida…

cada nou repte a la muntanya em fa sortir de casa amb el cor rialler… però l’estomac encongit, podré? la muntanya em xucla però també em fa respecte, i cada nova sortida és el repte d’anar-se coneixent, mesurant, superant, aprenent, acceptant….

quan anem en grup, jo sempre sóc l’última, la darrera que arriba al cim (és físic, també d’estratègia, d’espai, de comoditat); no puc anar més ràpid i això també s’ha d’acceptar, i costa, aprendre a pujar des de propi pas, sense voler forçar, saber que amb la pròpia passa arribes millor…

i sóc de les que plora al cim, m’emociono quan, culminat l’esforç de la pujada, abasto la immensitat del paisatge sota els peus, tan bell, tan gran, tan lluny, el cel a tocar, el silenci, l’immens per dins i per fora…. sí, sóc de les que abraça al cim…

fa cinc anys feia el meu primer tres mil, jo en tenia cinquanta, i allà va començar aquesta relació intensa amb la muntanya que em fa tornar-hi sempre que puc
llunadepapr
.