Si “Mary Poppins” fos un adjectiu, descriuria la qualitat precisa que reconeixia en el seu pas pel món laboral: “De trajectòria professional mary poppins”
…. per què l’atzar o el destí o el karma (o al que li vulguem encolomar la responsabilitat de la tria, tan se val) la situava sempre com la part relacional accessible de lideratges potents però esquerps, amb tasca d’endolcir per osmosi, i de connectar realitats consecutives inicialment aïllades per a formar equips cohesionats (sorprenent, sobretot atenent a que la seva expertesa era tota una altra: ella dissenyava formació per a contextos online, i processos docents a la virtualitat)

aterrava en un context sacsejat pel torb i s’hi quedava fins que l’aire hagués fos les agulles gelades que esgarrapaven sensibilitats, i la pell, fins que l’ambient es feia plàcid i una brisa de somriures i complicitats escalfava el dia a dia; i quan ja s’hi estava bé, llavors ella marxava…

el més sorprenent és que no ho triava així, s’hi trobava, s’hi havia trobat cada vegada, ara n’era conscient… trajectòria professional ascendent, sí, i ha! trajectòria professional mary poppins!!

i no li semblava que hi pogués fer res…. ara mateix, només es concentrava a intentar escatir quin era l’indicador de canvi de cicle…. l’ambient? la relació? les fases de la lluna? les estacions? la temperatura? les marees? la seva pròpia acomodació? …?

o potser, com deia la Vianne Rocher (a Chocolat), és el vent del nord, quan bufa en ràfegues furioses, que presagia i anuncia els nous canvis…

i aquests dies fa un ventot gelat i cristal·lí…. oi?

Venen cada dia…

Arrossegant els peus, travessen el menjador fent tentines, a passes petites entre les tauletes apinyades, i van a seure al racó del fons de la barra, encofurnades sota una de les televisions que penja del sostre i que baladreja a mig gas les notícies sensacionalistes del migdia.  Un cop assegudes, amb penes i treballs, d’esquena a la pared, observen sense curiositat el formigueig del migdia en aquell bar de treballadors que s’omple progressivament de cridòria i de fum.

El Trobador

Deuen ser germanes, s’assemblen.
O potser no que no ho son, i s’assemblen d’aquella manera que acaben assemblant-se la gent a força de conviure.  Totes dues grans, totes dues amb un embalum considerable, totes dues amb “pinta d’homenots” -que diria la meva mare-, totes dues desvalgudes…. bé una més que l’altre

Dinen de costat i en silenci, tres plats complets, vi, postres i cafè, com si saciessin tota la fam de cada dia en un sol àpat, reconcentrades en cada queixalada que es fan arribar a la boca des d’una forquilla que tremola a les seves mans grassonetes.

Mai no miren a ningú, mai no parlen amb ningú….

Dino cada dia a la taula del davant
Em van ensenyar a saludar quan arribo i quan me’n vaig (habitualment sóc més ràpida que elles menjant… també hi deu fer que m’escatimo les postres per mantenir o intentar mantenir a ratlla el meu sobre-pes sempre rebel): un cop de cap, un “hola” i un “que vagi de gust”.  Ho faig amb tots els habituals del local amb qui, a força de veure’ns cada dia, hem establert uns lligams subtils de complicitat: quan hi som tots, sembla que les coses estan bé, on han de ser; si falla algú, la cosa com-grinyola….

Avui, una trucada de darrera hora m’ha endarrerit i no he aconseguit la meva taula al racó assolellat.  Tan se val, m’adapto.

Entre l’amanida i el bistec, de sortida cap a casa, han fet marrada fins la meva taula:

• Avui sembla que li ha tocat més lluny -em diu-

• Sí -faig-, és que m’he endarrerit una mica més del compte

Fan que sí amb el cap i em somriuen.  I jo els hi somric.
Les miro mentre s’adrecen cap a la porta…. i el cor se’m nega de tendresa.

Venen cada dia,
tret de quan plou, que sospito que el Manolo els porta el dinar a casa.

No m’agrada viatjar per feina!!

maleta

aquesta és una de les altres frases “que tinc”, que repeteixo sovint…. de la que, tot sigui dit, no n’acostumo a donar més explicacions

suposo que, si volgués explicar-la, hauria d’engrunar-hi tot un seguit de petiteses incòmodes molt idiosincràtiques de difícil entenedor

per començar, viatjar per feina em triplica la feina: ja no és només la feina que deixes de fer quan no hi ets (i que hauràs de recuperar), és la que has de fer per a preparar la feina al viatge, i la que faràs després que t’emportes de la visita.

per què ho faig doncs?
per estratègia… tot i que la majoria de vegades l’estratègia no és la meva, no me’n puc escapar

admeto, sí, l’argument de tots els que diuen que viatjar enriqueix, i m’accepto, si voleu, que un cop assentada l’anada, la recordo fins i tot amb tendresa: hi he après, he madurat, he crescut…?

però ara mateix, estic atacada, a petar i a tope, que voleu que us digui

respecto els que els agrada viatjar per feina: si pogués, els hi endossaria els meus viatges

demà me’n vaig una setmana a fer formacions a Rabat, no serà fàcil, tot i que diuen que ens tractaran a cos de rei(na); diumenge passat aterrava d’un tren de París i Liège, la setmana que ve……

mentre, a casa, la vida passa… o no, quina família; la setmana que ve estarem repartits: un a Finlàndia de viatge d’estudis, l’altre estudiant a Girona, jo a Marroc, ell a Barcelona…

no, decididament, no m’agrada viatjar per feina
(Tal com em raja…. i llegeixis el “raja”, com es vulgui)