Podriem definir-lo com:
“El respecte és un valor (ètic o moral) que reconeix que una persona o quelcom té vàlua.”

Hi he educat els meus fills, en el respecte, un valor clau que sovint va associat a la tolerància: pots estimar algú o no, et pot agradar o no, pots estar-hi d’acord o no…. però tot, tothom, mereix el teu respecte.

Ens deu venir de família…. porto gravada a l’adn una de les frases preferides del meu pare: Respecta i respectat seràs.

margarites

I és clar, amb aquest historial, per força havia d’incomodar-me.  Com no me n’he adonat abans?

Un entorn on cada ú es visualitza millor que els altres, per càrreg, per carrera, per tipus de feina, per aportació, per…. un entorn on, massa sovint, es menysté la feina dels altres.  De dalt a baix, ningú s’atura en el respecte, no hi ha model.  He vist humiliació en públic, he sentit veus aixecades, he viscut despreci, maquinacions i comentaris despectius….

Fa un any i mig que hi sóc, i ningú pot dir de mi que no lidero des del respecte.
Amb tot, sembla que l’òsmosis no funciona, i l’únic que he aconseguit és situar-me com una mena d’oracle amable que escolta malestars i dona suport…. algú amb qui desfogar-se…. algú, hores d’ara, emocionalment esgotat

Però no he aconseguit, no aconsegueixo transmetre el repecte….

………….

I fins aquí la constatació. Ara tocaria prendre decisions.

Si sóc lluna, i sóc aquí per donar un cop de ma, no hauria de rendir-me; hauria de buscar la manera…. Per contra, si la incomoditat em supera i corro el risc de trencar-me, hauria de sortir-ne, marxar… ja he donat la oportunitat, puc fer més?

I mentre tot això passa, em pregunto, no podriem ser feliços i prou?
només amb una mica de respecte…..

No ho estic fent bé,
hi ha alguna cosa que no faig bé…….

zen

Un dinar de celebració de feina ben encarrilada, els companys d’un projecte complex, camaraderia i complicitats teixides al llarg d’uns quants viatges conjunts, converses disteses….

•    I tu? Quina és la teva missió a la vida?
•    ?????¿?¿?!!

Jo mirava el mar, l’esguard perdut més enllà de la taula, sobre el moviment blau que es reflectia als finestrals…. no sé ni si pensava res en concret…

Torno, els miro.  Tots han concentrat l’atenció cap a mi, esperen… expectants?

•    Jo sóc lluna –contesto des de lluny-, no puc pretendre ser sol…

Somriuen… Els deu quadrar, o no entenen res.
En un extrem de la taula detecto una espurna dissonant (ella, amb qui compartim tantes estones i mai no n’hem parlat).  Al voltant, es reprèn la camarederia toba sobre la nova filosofia que han encetat alegrement.

Jo torno al mar…. sóc lluna, em repeteixo, i un dia viag entendre que no podia ser feliç sense acceptar-ho, no puc ser sol, reflexo la llum, empenyo des del darrera, des de la cuina….

I ho feia prou bé, em feia feliç…
….. però ho he espatllat

Tanco els ulls i sento que tinc closos tots els receptors, que he anat bloquejant tots els canals, que he anestesiat l’emoció.

… feia tant mal…. el cor trencat, els records estripats, buit

i amb el sentiment de suro, vaig abocar-me a la feina, pulcre, neta, assèptica, gairebé perfecte.

Han passat tres anys i ara sóc aquí,
començant a destapar els dimonis que vaig tancar a dins, que encara son dimonis –el temps sembla que no ho arregla-, escampant les xacres sobre la taula a la llum del dia

No sé què en faré, de tot plegat, no sé ni com posar-me a destriar i a desfer els nusos…
no sé com trobar-me de nou,
no sé ni què sento……

Una gavina,
grossa, amb cara de pocs amics,  s’ha posat al marc del finestral
entre jo i el mar, penso…..