Pujant al Balandrau….
…. vam veure marmotes
Marmotes al Balandrau
o potser, elles ens van veure a nosaltres!!
Marmotes al Balandrau
Els seus crits s’escampen i reboten entre les muntanyes, avisant que hi ha nouvinguts que trepitgen el seu territori.
I el més curiós entre els animalons de muntanya: vigilen més intensament la Kira que no a nosaltres.
Em sembla que no és que es pensin que som “animals civilitzats“, sinó que saben que no estem prou adaptats al medi com per a no poder esquivar-nos.
Quan necessito espai, o llum, o cel, o nit…. hi vaig
passejo els seus corriols, m’embadoco en cada flor i m’encanto en els seus racons de guaita,
llavors, espero que el darrer cremallera s’emporti l’últim visitant, i m’assec a llegir, o a mirar, o a respirar….
fins que la darrera llum s’escola, quan la humitat xopa l’herba i el cel es vesteix fosc, puntejat de mil llumets tremolosos que s’apinyen en una vía lactea impressionant i profunda, ran de muntanyes
és el meu paradís,
si algún dia em perdo, busca’m allí
De puntetes…..
un ventijol d’horabaixa novell, distret,
arrenca i arrossega cada un dels cristalls que erosionaven
i torna la tendresa, tota,
aquella que sempre et deia que et guardava,
ofegant-me cada gest, cada pensament….
tant de bo sabés com explicar-t’ho!!
Des de Punta Cala Nans, a Cadaqués,
la marinada, que horabaixa m’esbullava els cabells i les idees, m’ho va xiuxiuejar a l’orella: la lluna té camins….
Només calia mirar: una amplada de pols de llum que sura estantissa sobre l’aigua, o sobre el paisatge, per a dibuixar l’itinerari cap al cor de la lluna.
I… per un instant, perdudes totes les pors i oblidat tot el que sé i m’imagino, vaig tenir la certesa de que podria caminar-hi….
Ahir vaig ser al mar….
Tant que m’agrada, el mar, i em sembla que feia gairebé un any que només el veia de lluny, entrellucant-lo en la distància, endevinant-hi a penes el seu blau de matisos canviants a la llum.
Suposo que el mar té significat, i anar-hi també: ho fèiem amb tu, recordes? el teu mar, el meu mar…
Ahir vaig ser al meu mar,
que em va rebre amb el seu gris més pesant, enterrat sota unes nuvolades fosques que descarregaven grosses gotes de pluja opaca sobre la superfície de l’aigua.
I amb tot, m’hi vaig quedar,
arraulida prop de l’aigua fins que el cel va anar obrint-se, molt poc a poc, filtrant ara un raig de sol, tornant a la fosca, fent l’ullet sobre l’escuma, fins a netejar la tarda i plantar un capvespre blau de vidre transparent.
Vaig mullar-hi tímidament els peus, per endur-me’n una mica de sorra i sal, i vaig embadalir-me molta estona amb les gavines que voleiaven sobre els pesquers que tornaven a port.
I m’hi vaig quedar fins que va sortir la lluna, una mitja lluna blanca, brillant i perfecte, teixida entre els taronges de la posta.
Però tu no hi eres….
