amb la kira sortim ben d’hora, ben d’hora
.
a punta de dia quan tot just clareja, ella puja a despertar-me demanant la seva primera sortida al balcó; surt ufana fent veure que controla el carrer, tot i que tots sabem que quasi no s’hi veu d’un ull i té cataractes a l’altre.

s’hi està fins que, un cop dutxada i vestida amb el xandall de rigor (jo en xandall, ella sempre va descalça), sortim a passejar la fresca

al camp no hi aneu, va dir el Cesc, que hi ha massa espigues…. a la que obro la porta del barri però, ella, la velleta sorda, la gossa centenària que li diuen els meus fills, surt rabent direcció al camp

la crido, xiulo (el xiulet es veu que el sent), torno a cridar-la, per a què em miri només, per ensenyar-li amb el gest que anem cap a l’altre cantó…. però ella no mira, trota fent cas omís a la seva artrosi medicada direcció al camp

llavors corro, potser no em sent, penso, corro fins a abastar-la per tocar-li l’esquena, que sàpiga que li vull dir quelcom, i ho faig, la toco suau per no espantar-la, com s’espanta a casa amb l’imprevist del contacte… però ara, al matí, el contacte la fa córrer encara més, lluny de mi, direcció al camp

allà les espigues son altes i molles, el caminet que hi han dibuixat els passejants de gossos a força de resseguir-lo cada matí, llisca de fang…

allà ella trasteja feliç, ensuma ara una espiga, ara una herba, ara una flor, entoma sol…. trota petit i curt, com un somriure rialler, acompassat amb la piuladissa rabiosa i enjogassada dels ocells en aquesta primera hora de fresca

de tant en tant, es gira per assegurar que jo també hi vaig….
després, quan s’assequi, penso, la casa serà una platja de sorra fina i espigues

però tan se val, el que val, de fet, és l’ara

.