.
la vida és una actitud, diuen…
#cimdelpuigpedrós
.
Archives for posts with tag: cosesquemensenyalamuntanya
actitud
2
.
La flor de neu (Leontopodium alpinum), també coneguda per la paraula alemanya ‘edelweiss’ (o edelweiß, que significa «blanc pur»), és una flor que creix en petits grups a les prades alpines i roquerars d’altura de les serralades europees. El seu nom científic, Leontopodium alpinum, prové del llatí i significa ‘peu de lleó dels Alps’.
D’entre 2,5 i 10 cm d’alçada, amb bràctees gruixudes, carnoses i cobertes d’un pèl fi, la flor de neu és de color blanc amb tonalitats verdoses o groguenques
La seva aparent fragilitat però, és només un miratge, el que s’amaga rere una flor extremament resistent, capaç de sobreviure a més de 3.000 metres d’alçada i suportar les temperatures extremes de les muntanyes alpines.
Es fa en prats, pedregars i roquissars d’alta muntanya. Per això, sovint, és adoptada com a símbol del muntanyisme, de l’alpinisme i de la conservació de la natura…
En l’actualitat és una planta protegida per evitar-ne la desaparició.
.
“La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert” (refrany àrab)
cert a la vida, cert a la muntanya
.
fa cinc anys, feia el meu primer tres mil, el Mulleres
m’he fet uns quants més des de llavors, de tres mils, i d’altres cims no tant al cel però també immensos i rabiosament bells, i unes quantes travesses més o menys llargues i de duresa diversa…
tot plegat no res molt espectacular, però és la meva muntanya, la que m’ha donat i m’ha tret experiència, vivències i aprenentatges, coneixences i companys de ruta…
es fa muntanya com es viu la vida, deia algú, i és exactament això, qui no t’emportaries a la muntanya, per actitud, és qui no has de posar a la teva vida…
cada nou repte a la muntanya em fa sortir de casa amb el cor rialler… però l’estomac encongit, podré? la muntanya em xucla però també em fa respecte, i cada nova sortida és el repte d’anar-se coneixent, mesurant, superant, aprenent, acceptant….
quan anem en grup, jo sempre sóc l’última, la darrera que arriba al cim (és físic, també d’estratègia, d’espai, de comoditat); no puc anar més ràpid i això també s’ha d’acceptar, i costa, aprendre a pujar des de propi pas, sense voler forçar, saber que amb la pròpia passa arribes millor…
i sóc de les que plora al cim, m’emociono quan, culminat l’esforç de la pujada, abasto la immensitat del paisatge sota els peus, tan bell, tan gran, tan lluny, el cel a tocar, el silenci, l’immens per dins i per fora…. sí, sóc de les que abraça al cim…
fa cinc anys feia el meu primer tres mil, jo en tenia cinquanta, i allà va començar aquesta relació intensa amb la muntanya que em fa tornar-hi sempre que puc
.